ESMENA A LA TOTALITAT DEL PUNT 3.1 DEL DOCUMENT D'ESTRETÈGIA POLÍTICA D'ICV

3.1. Com és la societat catalana?

3.1.1.L’entitat nacional i la pertinència a Espanya

Catalunya compta amb una història peculiar, una cultura i una llengua pròpia, i uns trets econòmics diferencials. A més, a part d’haver compartit la major part de les situacions de repressió i opressió que han sofert tots els pobles de l’Estat espanyol en diferents moments de la seva historia, també n’ha petit d’altres de singulars.

Aquests fets ens evidencien la seva identitat nacional, la qual no sempre és respectada i acceptada i ha estat víctima de més d’un intent clar d’anorrear-la. Però a la vegada, Catalunya forma part de l’Estat multinacional espanyol, cosa que comporta que mols dels trets característics de la societat espanyola aquí siguin en essència els mateixos, encara que fins i tot en aquests aspectes es fàcil de trobar-hi particularitats nacionals.

3.1.2. El capitalisme mode de producció dominant.

Si bé a finals dels segle XIX, el mode de producció capitalista ja tenia una força considerable en alguns indrets del Principat, va ésser sota el franquisme quan, com a la resta d’Espanya, es va convertir en mode de producció dominant i va assolir la seva etapa monopolista. Durant aquells anys, la gran burgesia tradicional catalana va exercir un paper de segon ordre ja que tot i ser víctima de més d’una discriminació va acceptar al dictador i va renunciar al paper polític que l’havia caracteritzat anys enrera. Mercès a tot això han estat la burgesia monopolista central i els grups monopolistes estrangers, els principals beneficiaris del desenrotllament capitalista català. Per arribar a la realitat que acabem de descriure foren necessaris els següents esdeveniments ocorreguts fonamentalment des de la victòria del feixisme al 1939:

*L’abolició de gairebé tota la banca d’origen català per la gran banca espanyola beneficiària d’un seguit de proteccions i influències.

*La venda d’una part del patrimoni econòmic de la burgesia catalana a la burgesia monopolista central.

*El paper realitzat pel capital monopolista d’Estat (per entendre-ho n’hi ha prou recordant la influència que l’INI va tenir en les grans empreses de Catalunya).

*La manca de competitivitat i retard científic i tècnic a què es va veure abocada la indústria catalana a partir dels anys 40, la qual cosa va facilitat la penetració del capital estranger, ja fos per la modernització de la indústria indígena o per obrir noves branques de la producció.

De tot això, però, no en cal treure la conclusió que la burgesia catalana no va aprofitar-se de la dictadura. Un sector d’ella, encara que de manera subordinada, s’integrà en la burgesia monopolista espanyola, gaudint de tots el privilegis d’aquesta classe dominant. Un altre sector, tot i patint les conseqüències que ha portat aquí el desenvolupament monopolista, va aprofitar la manca de llibertat per accentuar l’acumulació de capital, extremant fins a límits inimaginables l’explotació de la classe obrera.

Però l’aparició del capitalisme monopolista, ara per ara no ha impedit que encara hi hagin sectors de la burgesia catalana que juguin la carta “nacionalista”, ni tampoc ha ocasionat la pèrdua total d’influència de la petita i mitjana empresa.

Quan al camp, les transformacions també han estat força importants. Ara ja sols és una part mol petita de la població activa la que es dedica a l’agricultura. Encara subsisteixen alguns residus d’èpoques passades (per exemple, una part de la terra treballada encara ho és sota contractes de conreu), però les característiques i les problemàtiques que afronta el camp català ja són comunes a les de molts altres països capitalistes.


3.1.3. El creixement econòmic dels darrers anys

Durant un període prolongat de temps ( de la última dècada del segle XX fins a l’esclat de l’anomenada crisi hipotecària a l'estiu 2007) l’economia espanyola va assolir un fort creixement, superior a la mitjana europea.

Els motors van ser: 1) la construcció (especialment d'habitatges), 2) els serveis de baix valor afegit (hostaleria, comerç i servei domèstic) i 3) el consum privat intern.

El creixement va tenir un efecte positiu en el mercat de treball ja que va permetre absorbir una gran part de l'atur preexistent, incorporar al treball retribuït moltes dones que en quedaven al marge, ocupar a una gran part de la gent jove conforme anava arribant a l'edat de treballar, i garantir feina a persones de nacionalitat estrangera. A més a més, es van sanejar les finances públiques i la renda per càpita va arribar pràcticament al mateix nivell de la mitjana europea.

Però la major part de les dades estadístiques, i d’una manera especial les de a l’afiliació a la seguretat social, permet explorar les característiques del creixement de l’ocupació i confirmen la voràgine constructiva d’aquests anys i la terciarització econòmica que s’ha endinsat per tot el territori. Per contra, també ens alerten que la indústria va retrocedir tant percentualment com en valor absolut.

Com vam assenyalar en el seu moment, la creació d’ocupació no ha estat acompanyada dels increments de productivitat que haurien permès fer-la més sostenible en el temps i convertir-la en llocs de treball de qualitat i amb major benestar social. D’aquí que, fent costat al moviment sindical, nosaltres reclaméssim la necessitat de redreçar el model productiu, de manera insistent al llarg d’aquests anys.

L’Acord estratègic signat entre el Govern, sindicats i organitzacions empresarials va ser concebut com a una eina per transformar de manera progressiva el model econòmic de Catalunya des de diversos àmbits. Renovat fa poc, pot continuar sent vàlid per a orientar aquest model econòmic cap a noves realitats i exigències pròpies d'una economia altament competitiva, internacionalitzada i socialment cohesionada. Però una part considerable del seu contingut encara està pendent d’execució.

Tant durant les legislatures del PP com durant les del PSOE, les polítiques socioeconòmiques s'han posat al servei de les grans empreses i grups financers que han acumulat un poder extraordinari i que han aconseguit un increment continuat del benefici.

L’increment de beneficis no ha repercutit, com s'havia argumentat en justificar la moderació salarial, en un increment proporcional de la inversió productiva que permetés fer créixer l’ocupació de qualitat i la productivitat. Una part gens menyspreable dels beneficis s’ha destinat a enfortir la concentració empresarial, a la deslocalització, a la reestructuració productiva i a l’especulació financera i/o immobiliària.

Els grans beneficis empresarials han contrastat amb l’evolució dels salaris.

Les darreres dades d'hisenda a què hem tingut accés indiquen que a l’Estat espanyol el 28’7% (gairebé 5 milions !) dels/les treballadors/res obtenen ingressos salarials per sota del Salari Mínim Interprofessional en còmput anual.

La major part d’aquest assalariats realitzen treballs a temps parcial o de durada determinada i alguns, de tant en tant, accedeixen a prestacions d'atur en la modalitat assistencial.

Les reformes laborals de 1984 i 1994 han donat lloc a un volum impressionant de treballadors/res que van rotant entre l'ocupació i l'atur, i dintre de la qual es troba una elevada proporció d'obrers/res i empleats/des no qualificats/des, majoritàriament dones i joves.

Una part d'aquests/tes assalariats/des es beneficia de les solidaritats familiars que compensen la debilitat dels seus ingressos. Els que no compten amb aquesta possibilitat (persones soles, famílies monoparentals, ….) han de ser considerats/des com treballadors/res pobres (working poor) obligats/des a compaginar la seva vulnerabilitat econòmica amb una situació professional fràgil.

Aquests treballadors/res no son l’últim esglaó de la piràmide social. Sota seu encara hi ha els que podem definir com “els exclosos”: Aquells que socialment no compten gairebé. De vegades, fins i tot ni disposen de reconeixement legal perquè no tenen papers.

A prop del 56’85 % del total dels treballadors de l’Estat espanyol (més de la meitat dels/les assalariats/des!) no arriba als famosos 1.000€ mensuals (1.000€ x 14 pagues = 14.000 € anuals). Aquesta és una de les dades que posen al descobert que som un país de salaris baixos.

La resta obté ingressos per damunt dels 2’5 SMI, superant, en molts casos, els salaris pactats en els convenis col·lectius.

Els ingressos complementaris, per regla general, tenen el seu origen en el que es denomina part variable del salari. Però, què és el que dóna lloc a la variabilitat? De manera majoritària, els complements vinculats amb increments dels ritmes de treball i amb les nocturnitats i sobretot, la remuneració de les hores extraordinàries.

Ara bé, no totes les situacions son idèntiques. Una minoria supera l’equivalent a 10 SMI anuals. Solen ser persones que ostenten posicions de comandament i/o que representen les empreses. En alguns supòsits els seus ingressos són molt alts. Això darrer desfigura el salari mig i el situa per damunt del salari que cobra la majoria.

El moviment sindical ha fet durant aquests anys un esforç titànic per mantenir i millorar el poder salarial de les classes treballadores a través de la negociació i l’extensió dels convenis col·lectius i ha donat la importància que l’hi pertoca a les clàusules de revisió salarial per evitar sorpreses d’última hora amb la inflació. Però això, com acabem de veure, no ha pogut compensar la pèrdua de poder adquisitiu derivada de la mutació en la composició de la classe obrera. Tant és així, que en els últims anys, els increments mitjos totals de la remuneració dels assalariats han acabat sent inferiors als increments mitjos pactats en els convenis col·lectius.

Aquesta realitat encara ha estat més sagnant perquè l'evolució de la despesa social (que en certa manera podria pal·liar la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris dins del pes en el conjunt de les rendes) no ha evolucionant en la tendència que cabia esperar i perquè les polítiques fiscals han afavorit a les rendes dels més poderosos. Tot plegat fa evident una distribució de la renda cada vegada més desfavorable per als assalariats i les assalariades.

3.1.4.La classe obrera.

Catalunya es un territori industrialitzat i amb una gran activitat econòmica. La classe obrera, que fa només unes dècades, encara era minoritària, ara ja és el sector social majoritari de la nostra població.

La classe obrera engloba als treballador industrials, als assalariats del camp, als empleats (hostaleria, comerç, transport,..., banca), a la major part dels funcionaris, als autònoms dependents -que la seva escassa retribució no els permet construir un capital propi i que, per tant, queden sotmesos a les jugades dels empresaris pels quals treballen- i, en general, a tots els treballadors de coll blanc, així com als tècnics i a les noves capes d'assalariats.


Els assalariats, i altres treballadors/res dependents es troben fortament localitzats a Barcelona i al seu cinturó industrial, però la seva presencia s’ha anat estenent per la resta del territori català.

Degut a la seva importància tant numèrica com econòmica i social, és pràcticament impossible impulsar a fons un procés de construcció nacional i de conquesta de la plena llibertat per a Catalunya, sense comptar amb la seva implicació.

En un altre apartat hem analitzat el creixement de la població activa, donant fe dels canvis en la seva composició interna i de la impressionant incorporació al treball remunerat de dones i de persones immigrades. Aquest creixement de la classe obrera ha comportat una nova diversificació de la mateixa.

No obstant això, seria un error, exagerar aquesta diversificació de la classe obrera fraccionant-la en l'anàlisi i donant lloc a noves (i de vegades curioses i en tot cas conjunturals ) categories socials.

Hem de deixar de costat la hipòtesi segons la qual, la classe obrera abans era homogènia i ara no ho és. Res l'avala. Existeixen, per contra, moltes dades que posen de manifest que les diferències en la remuneració, en el nivell d'organització, en drets,..., i en el grau de consciència, tendeixen a disminuir, més que a augmentar, a mesura que passen els anys.

El que busca el capital, és exacerbar les diferències, crear friccions en l'interior de la classe obrera i exagerar els conflictes existents.

En el seu moment, vam saber demostrar que els quadres i els treballadors intel·lectuals que ocupen un paper decisiu en el desenvolupament de les forces productives, tenen uns interessos comuns amb la resta de la classe obrera, de la qual a més formen part.

Alhora, vam saber treballar per la unitat de totes les classes treballadors, a la fàbrica, a l’obra i al barri, independentment de quin fos el seu lloc d'origen. Això va ser determinant, no només per el PSUC. També va ser-ho per a tots el altres grups de l'esquerra marxista.

La classe obrera catalana avui s’organitza sindicalment, de forma majoritària en el sindicalisme confederat, cooperant amb la classe obrera de la resta de l’Estat espanyol.

Un moviment sindical fort, vinculat sòlidament a les classes treballadores, constitueix una condició necessària per a fer progressar les nostres propostes econòmiques i socials.

Els ecosocialistes renovem la nostra profunda convicció que la independència del moviment sindical ha de ser un valor permanent a conservar en una societat com la nostra, siguin quines siguin les forces polítiques que governin.

En el nostre país, les grans conquestes de les classes treballadores han estat possibles gràcies a la unitat i a la lluita del moviment sindical.

Els sindicats, conformen per a les classes treballadores, la garantia de fer valer la seva força numèrica. Alhora, aquests mateixos sindicats s'han convertit en una potent factor de progrés democràtic i social. Per aquesta raó, donem un valor estratègic al reforçament i arrelament del moviment sindical.

3.1.5.Les classes mitjanes.

Sota el nom de classes mitjanes, agrupem els sectors socials que donen lloc al semi-proletariat i a la petita i la mitjana burgesia .

Ha Catalunya hi ha una nombrosa presència de petites indústries i comerços, per la qual cosa la petit burgesia hi té una força notòria. A més, aquesta classe social , a molts dels pobles de tradició agrària constitueix la majoria junt amb el semi-proletaria( petits propietaris que estàn avançant cap a la proletarització) . Això és fàcil de veure donant un cop d’ull a la composició de la pagesia catalana: pocs jornalers (Baix Ebre, Montsià, Maresme,...), alguns masovers (principalment a la Catalunya vella), i molts petits propietaris, parcers i arrendataris (situacions que sovint convergeixen en una mateixa persona o família en què fins i tot a vegades membres que treballen a la indústria o al comerç); també és habitual que les feines del camp es combinin amb la ramaderia (a vegades sota les ordres de grans empreses). Pel que fa al mon de la pesca ens trobem igualment amb força presencia de la petit burgesia i del semi-proletariat.

L’heterogeneïtat social de la petita burgesia i del semi-proletariat va aparellada a l’adopció de diferents opcions polítiques tot i que acostuma a remarcar el seus plantejaments al voltant de la qüestió de la terra i de la nació.

Empresaris i accionistes mitjans donen lloc al que anomenem la mitjana burgesia, una clases social que té una força important a conseqüència de l’actual estructura econòmica de Catalunya. Per altra banda, a Catalunya hi ha un grapat de propietaris d’importants explotacions agrícoles i ramaderes.

Llur dependència dels grups monopolistes per un cantó, i per l’altre, els enfrontaments amb ells, units als intents, gairebé sempre fracassats, de desenvolupar un marc econòmic propi i diferenciat, són dos constants que caracteritzant a la burgesia mitjana.

La seva pràctica política és com una moneda de dues cares: Uns cops s’alia descaradament amb la burgesia monopolista i fins i tot encapçala els seus plantejaments més reaccionaris, per exemple, amb tot lo referent a la regulació laboral. D’altres, en canvi, marxa amb sintonia amb els treballadors. Però sempre vol que les coses avancin de manera favorable als seus interessos i criteris ideològics.

En els darrers anys, majoritàriament, ha defensat la democràcia i l’autonomia. No obstant, la influencia de les idees de la burgesia monopolista, la tendència a la conciliació, la pervivència de tradicions reaccionaries, la força ideològica de l’església,..., han estat i son presents en el seu comportament.

Aquesta burgesia avui s’aglutina per regla general al voltant d’una opció nacionalista de paraula i regionalista amb els fets. Un dels objectius que insistentment persegueix és la consolidació i eixamplament del poder de la Generalitat i el seu control directa; per això fa bandera de la consecució de determinades atribucions autonòmiques.

3.1.6.- Els opulents.

La gran burgesia catalana, no fou capaç en el seu moment, de dur a terme una revolució burgesa d’una manera autònoma. En el segle XIX, moguda per interessos egoistes de curt abast i temorosa del proletariat, es va unir a les classes dominants de la resta de l’Estat, primer per treure profit de l’explotació de les colònies, i desprès per assegurar-se el monopoli del mercat interior per a les seves mercaderies. No obstant, aprofitant el seu domini econòmic va intervenir en la política catalana i espanyola i aspirà fins i tot a dirigir l’Estat. I amb aquesta finalitat aixecà la bandera del “nacionalisme” amb la intenció d’arrossegar darrera seu a tot el poble.

Però aquesta burgesia, a partir de la dictadura de Primo de Rivera va perdre gran part de la seva influència política i després de la guerra de 1936-1939 –tal com ja hem explicat- va acceptar el feixisme al que abans ja havia recolzat. Mentrestant, l’hegemonia en el procés d’implantació del capitalisme va passar a les mans de la burgesia monopolista espanyola amb la qual es va fusionar una part de la burgesia catalana.

Agraciada per la dictadura, la burgesia monopolista i un reduït grup d’alts funcionaris, mentre s’enriquien intentaven la inihilació total de la personalitat nacional de Catalunya.

Ara, el poder econòmic de les principals empreses catalanes està en mans dels grups monopolistes privats lligats a la gran banca i dels grups monopolistes estrangers.

En el camp, tot i que els grups monopolistes encara no estan totalment implantats, també hi són presents. Així, per posar un cas, des de fa temps, en alguns sectors de la ramaderia s’està imposant el control de les grans empreses. Tampoc es pot oblidar la forta influència que, en certs indrets rurals, tenen les idees tradicionalistes, per la qual cosa són un terreny propici perquè els opulents hi torbin una base social que els recolzi.

Aquesta classe social, que compta amb un gran poder econòmic (que es la qüestió determinant) i amb molta influència social, empra distints instruments per assegurar la seva intervenció política quotidiana.

Existeix una abundant literatura que demostra que ha estat aquest grup reduït de la població el que ha acaparat els fruits la major part del creixement econòmic dels darrers anys.

------------------------------------------------------------------------------------------------JUSTIFICACIÓ.

Aquesta esmena es presenta per proposar una modificació del redactat 3.1 i 3.2 del document d'estratègia Política. Encara que el redactat és per substituir , hem de matisar que valorem l'esforça i els encerts del redactat esmenat. No obstant això, considerem que s'han comesos errors que cal corregir. És podria fer amb una esmena transaccional que modifiqués part del contingutactuals i incorporés algunes idees que aquí proposarem. Pot semblar que intentem confrontar dos redactats, però la nostra intenció és fusionar-los, respectant una part de l ‘inicial.

Algunes tares del redactat que haurien de canviar són les següents:

Improvisa noves categories socials. En canvi, no analitza la veritable estratificació de classes que es desprèn de la nostre realitat social i productiva. Segurament el cas més significatiu (però no únic) és l'esment del “precatariat”, concepte popularitzat per Rossana Rossanda en escrits PERIODISTICS.

La precarietat no és una atribut de les persones. En canvi, la condició d'assalariats o d'autònoms dependents si que les caracteritza socialment . També la seva pertinença a la burgesia, petita ,mitjana o gran.

La precarietat es troba, en els llocs de treball. Per els llocs de treball precaris transiten homes i dones diferents que en molts casos també poden ocupar o han ocupat llocs de treball estables. Els llocs de treball precaris poden deixar de ser-ho i aquesta ha de ser una de les nostres prioritats. La desocupació i la precarietat han de ser considerades com dos dels elements característics que conformen la conjuntura actual.

Podem parlar de precaris igual com parlem per exemple de desocupats, però ni en un cas ni en l'altre els podem elevar a la categoria de grup social que caracteritza d’una manera duradora la realitat socioeconòmica

Conceptes com "precatariat", “mil euristes”,..., poden servir en anàlisis periodístiques del suplement dominical o per fer diners publicant un llibre. No convé donar-los caràcter de document de congrés i posar-los en el centre de l’estratègia política.

El document oficial considera que darrere del "precatariat" hi ha els hereus del proletariat al que Marx va dedicar la seva vida. A la classe obrera, en canvi (que no ens diu de qui deu de ser l'hereva) la situa en el mateix apartat dedicat a les classes mitjanes. Aquest error reforça l’intent d’alguns sectors d'ICV, que han pretès teoritzar que les classes treballadores ja no formaven part de la nostra base social. Per contra, s'ha cregut que les qüestions sociolaborales quedaven fitades als temes de la precarietat. A partir d'aquí, erròniament s'ha pensat que aquesta precarietat afectava unicament als joves. Situats en aquesta posició, els temes sociolaborales havien de passar a mans de l'organització juvenil.

Tampoc analitza adequadament l'estructura de poder. Qui té realment el poder econòmic a Catalunya : El rac o els grups monopolistes i les multinacionals?

Un altre error es comet en parlar dels que veritablement han denunciat i han lluitat en contra de la precatarieta. El document és injust quant afirma que qui va alertar de la societat dels tres terços van ser els socildemocrates. Els socialdemocrates han avalat la precarietat. Qui va alertar va ser , en tot cas, entre d’altres, Oskar Lafontaine. Però va haver d'abandonar la socialdemcracia i encapçala el partit de l'esquerra alemanya, situat fins i tot, més a l’esquerra que “Els Verds”.

------------------------------------------------------------------------------------------------

ESMENA AMB UN REDACTAT PER AFEGIR AL COMENÇAMENT DE L’APARTAT 3.2. DOCUMENT D’ESTRETÈGIA POLÍTICA D’ICV.

3.2.1. La crisi econòmica internacional

La crisi actual es mes que una crisi bancària. Té un abast internacional. H¡ conflueixen una pluralitat d'aspectes: econòmics, financers, industrials, alimentaris i energètics. Ha esclatat a partir de la ruptura de la bombolla immobiliària i ha provocat una reacció en cadena que mina els fonaments del model de creixement econòmic que a nivell global -i d'una manera molt especial en els EE.UU- s'havia imposat durant els últims anys.

Es tractava d'un model - que té molts punts de contacte amb el que ha prosperat en el nostres país- i que s'ha fonamentat en un doble mecanisme: El primer mecanisme ha estat la disminució de la fracció salarial. A gairebé tot el món, la proporció de riquesa produïda que es destina a remunerar els assalariats està disminuint, i els països emergents no son una excepció a aquesta tendència. L'augment del guany empresarial, per contra, s'incrementa, però una part es desvia cap a l’àmbit financer. En altres paraules, el drenatge dels salaris no s'ha utilitzat íntegrament per a invertir més en l'economia productiva. El segon mecanisme ha estat l'endeutament, que ha permès estirar del consum.

Aquest doble mecanisme ara no pot operar a causa de la ruïna de milions de llars, de l'endeutament generalitzat que s'ha fet insostenible, de la situació de subconsum on encara resta una majoria de la població mundial, de l'increment de l'atur amb què a hores d'ara la crisi ja ens està esquitxant, i de la disminució del valor del patrimoni d'actius d'aquells que han pogut accedir a un habitatge en propietat.

Això limita la capacitat de compra de la població. La màquina disminueix la marxa ja que una part de les mercaderies produïdes, o possibles de produir, tenint en compte la capacitat productiva instal·lada, tenen dificultats per a ser venudes. Les entitats financeres endureixen les condicions de préstec alentint la inversió i el consum.

Però els capitals segueixen buscant el benefici fàcil i tan alt com sigui possible. S'inverteix en aquells béns que hi ha garanties de que es podran vendré: durant uns anys va ser l'habitatge. Ara l'atenció es desplega cap a altres necessitats essencials com l'energia (el petroli i l'electricitat) i els productes alimentaris. Aquesta especulació s'autoalimenta, permet acumular més i més beneficis i ens precipita cap a noves bombolles especulatives.

Com més pugen els preus, més pugen els beneficis, i cap a aquests productes on hi ha les expectatives de benefici es dirigiran de nou les inversions dels capitals especulatius i així els preus encara pujaran més. En això consisteix la bombolla especulativa.

Un munt de capitals en Borsa han abandonat la bombolla immobiliària per a precipitar-se sobre les primeres matèries. Avui l'especulació alimentaria mata de fam a milions de persones en el tercer món i redueix el poder adquisitiu en tot el planeta. La bombolla especulativa petroliera incrementa el preu de la immensa majoria de les mercaderies i fa cada vegada més costos el pagament de la factura energètica per a la majoria de les famílies. Però com les bombolles especulatives precedents, corre el perill d'esclatar si la mateixa desacceleració mundial no fa de regulador i conté el preu del petroli. I aleshores, si això passa, la crisi financera contaminarà a l'economia productiva, un cop més.

La crisi no només sotmet la població assalariada a una inflació de la qual els assalariats únicament en son les víctimes, sinó que també els col·loca sota l’amenaça de les reestructuracions i els acomiadaments.

En un primer moment, el Govern espanyol va subestimar la gravetat d'aquesta crisi. No va donar gaire importància a les conseqüències que podria generar en l'economia internacional. Un any després, ja admet que el que abans consideraven "un enrenou bancari", ens afecta de ple. Tot apunta a una recessió.

Tot i tenir un abast internacional, la crisi actual no repercuteix a tots els llocs de la mateixa manera. Així, a nombrosos països del Tercer Món, l’alça del preu dels aliments ha significat un augment important del nombre de víctimes de la desnutrició. Aquesta ha estat la factura per les polítiques agrícoles neoliberals que donen prioritat a les exportacions promogudes pels grans grups multinacional i destrueixen l’agricultura tradicional.

Aquí a l'Estat espanyol, a més a més, ens trobem en una cruïlla delicada. Durant més d'una dècada hem assistit a un creixement econòmic espectacular que ha premés crear un volum impressionant de noves ocupacions. Però aquest creixement, s'ha sustentat sobre uns pilars - la construcció d'habitatges, els serveis de baix valor afegit i el consum privat intern- que estan sent molt sacsejats per la crisi actual.

Es evident, que la gravetat de la situació exigeix adoptar mesures de xoc i recuperar moltes de les polítiques keynesianes que han estat abandonades durant els darrers temps.

Prenguem com exemple la inevitable reculada de la construcció d'habitatges privats. Podem contrarestar-ne els seus efectes perversos amb la construcció d'habitatges de protecció oficial d'una banda, amb la rehabilitció d'edificis públics i privats de l'altra i també amb l'obra pública.
Ara be, sense oblidar-nos de les mides de xoc, també hem de començar a pensar en el mitjà i en el llarg termini. La transició cap a un model de creixement menys caòtic requeriria una distribució més igualitària de les rendes, reordenar el comerç internacional (i també, sigui dit de passada, les emissions de CO2) i respondre molt millor a les necessitats socials.

De fet, els mateixos governs dels EUA i la UE s'han carregat en pocs dies aquests dos principis: "el mercat s'autoregula en l'essencial" i "la propietat pública es un anacronisme", que, amb ¡intensitat variable segons el país, havien guiat el món occidental durant els dos últims decennis. Ara, el problema es que la intervenció pública massiva europea i americana s'orienti cap al sanejament de la banca, tocant mínimament el poder econòmic de la gran burgesia financera, es a dir: avals públics al crèdit, compra d'actius "tòxics", préstecs a interès zero, participacions accionaríals minoritàries o nacionalitzacions amb compromís de revenda un cop sanejada la situació.

Davant d’això, partint dels principis: "el mercat no s'autoregula tot sol" i "la propietat pública es essencial per regular els sectors clau de l'economia, i representa en aquests moments els interessos no sols de les classes treballadores sinó també d'una part important de les empreses", hem de defensar que la immensa aportada de recursos públics per salvar els bancs tingui contrapartides de defensa de l’interès general. Per exemple, si el govern espanyol considera que avalant les operacions de crèdit, n'hi ha prou, nosaltres hem de propugnar que l'orientació de la política de crèdit sigui pública i consensuada amb els agents socials.

La desregulacíó financera fa impossible controlar els fluxos financers, que viatgen pel món a la recerca de beneficis cada vegada mes exagerats. Ens enfrontem a un capitalisme desbocat que s'escapoleix del control i que cal regular. Hem d'atacar en l'origen, la vàlvula que alimenta l'especulació.

Però resulta que a la Unió Europea, qualsevol transformació en aquesta direcció s’enfronta a la increïble protecció del tractat de Lisboa, que ha concedit una llibertat il.limitada al capital financer.

Per aquesta raó es necessari abolir l'article 56 del Tractat de Lisboa que prohibeix tota
restricció als moviments dels capitals. Aquest és un pas polític necessari per a deixar clar que es té voluntat de posar solucions i per a recuperar el control.

Un cop abolit l'article esmentat s'han de dur a terme les mides següents:

*control estricte del moviment dels capitals, per poder posar fi a l'obertura generalitzada dels mercats de capitals i de mercaderies ;
*situar el sistema bancari sota control públic, principalment el Banc Central europeu i sotmetre a controls ordinaris a la resta del sistema bancari.
* supressió dels estoks-opcions i dels procediments similars ;
*supressió dels paradisos fiscals ;
*impost progressiu sobre el capital i els seus beneficis, per tal de reduir les desigualtats;
*distribuir els guanys de productivitat en les empreses entre els salaris, la protecció social i les inversions, per tal de posar un sostre a l'acaparament dels dividends ;
*evitar la penetraió del capital privat en els serveis públics i en el sistema de protecció social.

Com hem dit al començament, l'altre element generador de la crisi econòmica actual, es la creixent taxa d'explotació dels treballadors en tot el món. Heus aquí dones, una més de les potents raons que ens duen a lluitar per la mundialització dels drets laborals.

Aquest no serà un camí de roses. Ho sabem. Les polítiques neoliberals encara son majoritàries i duen a la conclusió que els èxits econòmics son directament proporcionals a la regressió social. Els projectes que apunten a regular, reordenar o humanitzar el sistema econòmic i financer fa quatre dies eren catalogats com utòpics. Però no hem d'espantar-nos per les grans paraules i per les desqualificacions de caire neoliberal. Una veritable sortida a la crisi exigeix subordinar les decisions guiades ara per la rendibilitat i el benefici privat, a les decisions socials coordinades amb la finalitat d'assolir el benestar de la població. I això darrer es precisament el que caracteritza a un veritable projecte ecosocialista.

-----------------------------------------------------------------------------------------

APARTAT 10 DOCUMENT D'ESTRETÈGIA POLÍTICA.

No comparteixo alguns aspectes del redactat sobre l’alterglobalització. És eurocentriste.

Hi ha persones que només pensen en el Tercer Mon quant hi anem els europeus per fer una trobada. Únicament parlen de Porto Alegre i altres indrets i de tant en tant.

De moment no presento una esmena. Però vaig escriure el següent article amb l’esperança de que els redactors dels document el tinguin en compte:

Etnocentrisme o alterglobalització?

En els últims temps s'està configurant en diverses regions del món un moviment democràtic i internacionalista batejat amb el nom d’ alterglobalització. Malgrat que resulta difícil definir-ne les característiques , podríem dir que és un moviment que tot i admetre que la globalització és un fet innegable, s'oposa als seus efectes perjudicials sobre milions de persones.

Ara bé, no tots els components d'aquest moviment comparteixen una mateixa visió del present i del futur. La constatació d’aquesta pluralitat hauria de permetre visualitzar la seva veritable amplitud. Sorprenentment, existeix una tendència a fer un paral•lelisme reduccionista entre els denominats “fòrums socials” i el moviment alterglobalizació, tot oblidant que aquests fòrums són tan sols un dels seus integrants.

Aquesta conducta enfonsa les arrels en la manera acrítica amb la qual ara s'acostuma a analitzar el període posterior a la Segona Guerra Mundial. S’'accepta, com una totalitat, el terme convencional de “Guerra Freda”, ignorant els avanços anticolonials i els processos revolucionaris del Tercer món en aquells anys .

Fa unes dècades, els sectors més creatius que es reivindicaven del marxisme, van superar aquest mimetisme difós des de la premsa imperialista. Alhora van arraconar la teoria dels dos camps (el socialista, limitat a la URSS i als seus satèl•lits, i el capitalista, on se situava a la resta) amb la qual alguns dogmàtics encotillaven la realitat internacional.

D'aquell debat, gairebé no ha quedat rastre: sembla que l'única cosa remarcable durant mig segle va ser la famosa “Guerra Freda”. Fora “de la Guerra Freda”, no es veu res, o gairebé res! I tot això que s’oblida en analitzar el passat, s’oblida de nou en analitzar el present.

Però,¿ com podem parlar d’alterglobalització sense prendre en consideració els efectes beneficiosos dels processos democràtics de Veneçuela, Bolívia i altres països del Sud i sense donar-los tot el nostre suport? Podem menysprear la importància de la Cuba socialista? Hem d'ignorar els possibles aspectes positius dels països emergents en la lluita per a evitar la unipolaritat i fer fracassar el projecte imperialista i militar dels EUA?

Aquesta conducta reduccionista que impera entre sectors progressistes del Nord, no és neutra: està contaminada per continguts etnocentristes. Alguns tan sols respecten als països del Sud quan imiten el model i la cultura del món occidental. Per contra, són intransigents davant la diversitat i exigeixen certificats de bona conducta.

Fa uns anys, Samir Amin, va presentar un esquema per a visualitzar la pluralitat i possibles convergències en la creació d'un front mundial per la justícia social:
Va dibuixar un quadrat dividit en quatre subapartats on situar al conjunt de moviments i forces socials que des de la diversitat poden coincidir. A la columna esquerra ficava els moviments propis del Nord. A la columna de la dreta situava els moviments del Sud. La filera de dalt era per als moviments de tipus més reformista; la de baix per als més radicals.

Samir Amin recordava que aquests moviments estan sotmesos a unes forces positives, que contribueixen a la confluència, i a unes altres de negatives que duen a la disgregació. No es tractava d'un quadre estàtic, sinó sotmès al canvi.

Com tot model, té el defecte de presentar únicament els aspectes més destacats d'una realitat complexa que difícilment es pot encasellar en l'interior d'un quadrat. Però és vàlid per a superar els esquemes, molt més simplificats, que alguns empren ara.

Proposo reflexionar sobre les següents preguntes:

- ¿Acceptem l'esquema com punt de partida per a considerar al conjunt (i no únicament a una part) del moviment alterglobalització?

- En cas d'acceptar-lo: en quina de les quadricules ens situem?

- I en relació amb la confluència-divergència entre components del moviment, quin rol estaríem disposats a jugar?:

- ¿Serem una força que posi en primer terme els elements positius que ajuden a la coincidència?

- ¿O farem mèrits per a convertir-nos en una colla de sectaris que propicien els elements negatius que duen a la dispersió?

_____________________________________________________________

Esmenes als estatuts

Pàgina 63, punt 50

Art. 51. Afegir. Les organitzacions sectorials també són part del mapa organitzatiu.

Pàgina 66 punt 30

Art. 57. Nou redactat.- Es constituiran agrupacions sectorials per a organitzar, dissenyar polítiques i intervenir en temàtiques que afectin a determinats col·lectius socials. També es podran constituir en relació a polítiques transversals.

Pàgina 67 punt 35

Art 58.- Redactat.- Les agrupacions sectorials decidiran democràticament la seva estructura. Procuraran adaptar-se a l'organització territorial i nacional d’ICV i s'incorporaran als organismes de direcció d’ICV coincidents amb l'estructura organitzativa adoptada per cadascuna d'aquestes agrupacions.

TORNAR A LA PÀGINA PRINCIPAL
La samarreta (Ovidi Montllor) - Cesk Freixas