0. INTRODUCCIÓ

Aquesta intervenció té tres objectius.
1. Fer una prèvia per aclarir la posició que hem defensat des dels inicis del debat que avui ens ocupa.
2. Analitzar la comunicació de la Comissió Europea sobre flexiseguretat del passat 27 de juny (el Llibre verd ha estat analitzat amb anterioritat).
3. Situar en el debat algunes propostes noves amb la finalitat d'enriquir el programa electoral, tant de les europees com de les generals.
Comencem amb els aclariments previs.

1. QUIN ERA EL LLIBRE VERD QUE SUGGERÍEM?

Inicialment vam considerar encertada l'elaboració d'un Llibre verd sobre dret laboral. Aquest plantejament coincidia amb la demanda de la CES. Però en comptes d'utilitzar el concepte modernització, ens inclinàvem pels conceptes adequació i ampliació.
Suggeríem l'adequació, perquè la precarització laboral posa al descobert l'existència d'una franja àmplia d'assalariats que sofreixen una situació de debilitat extrema i això ha de prendre's en consideració en les normes laborals.
I suggeríem l'ampliació perquè la reestructuració productiva ha originat noves realitats. El treball mercantil, a més de l'obrer industrial i rural clàssic, actualment comprèn els assalariats dels serveis i els nous contingents terceritzats i o/ subcontractats, que s'expandeixen. El dret laboral ha de regular aquest "món".
Ara bé, els fenòmens descrits no són exclusius de l'Estat espanyol. També estan presents en d’altres països de la Unió. Per aquesta raó reclamàvem que el debat tingués àmbit europeu.
Però, què esperàvem del Llibre verd? Ho resumirem en nou propostes:
1. Definir clarament què és el treball per compte aliè i què és el treball autònom, delimitant, en aquest últim supòsit, quan l'autònom ha de ser considerat com a dependent. Garantir un marc regulador de drets laborals i socials, per als autònoms dependents.
2. Definir també qui són els subjectes que poden ser considerats com a empresaris i establir la responsabilitat social solidària en tota la cadena de subcontractació.
3. Abordar el treball irregular i/o no declarat.
4. Impulsar mecanismes per evitar el treball amb mà d’obra estrangera sota situació d'il•legalitat, i sancionar, amb gran duresa, les empreses que treuen profit d'aquesta situació.
5. Vincular el treball triangular (subcontractació, ETT...) amb el principi de causalitat en la contractació.
6. Actualitzar els drets econòmics i socials, tot assegurant que el moviment sindical pugui intervenir en totes les noves realitats que conformen el món del treball.
7. Regular els procediments per fer possible la negociació col•lectiva laboral d’àmbit europeu, i potenciar-la.
8. Establir mesures de flexibilitat positiva per als treballadors i treballadores que permetin ordenar les jornades de treball tot adequant-les a les necessitats familiars i personals.
9. Obligatorietat de respectar íntegrament les condicions laborals del país de destí.
El Llibre redactat per la Comissió no va assumir pràcticament cap d'aquests continguts. Com que les reivindicacions segueixen estant pendents, farà falta formular-les de nou en la lluita per omplir la construcció europea de continguts socials.
Passem ara a la comunicació de la Comissió presentada el passat 27 de juny.

2. LA COMUNICACIÓ SOBRE FLEXISEGURETAT

Abans que tot hem d’ assenyalar que durant els darrers mesos, el rebuig als plantejament (neo)liberals del Llibre verd s'han anat ampliant. El moviment sindical, de forma majoritària, va fer palès el seu malestar des dels inicis. Malestar que va anar acompanyat de les reticències d’una part considerable dels ministres responsables en matèria d’ocupació, i entre ells l'Espanyol.
Aquestes pressió ha aconseguit que la comunicació suavitzés una colla dels aspectes més escandalosos del Llibre verd i es fes ressò d’alguns suggeriments plantejats per aquells que van respondre les preguntes que el Llibre verd havia formulat.
Però, malgrat tot això, com explicarem a continuació, a la comunicació es manté l’ essència precaritzadora del Llibre verd. No suggereix la millora i ampliació del dret. Ens el presenta com un entrebanc per a la flexibilitat. La seguretat la dissocia de la norma laboral i la deixa en mans de l'acció benefactora de la Seguretat Social.

2.1. No analitza les causes dels problemes. Només en preveu les conseqüències

Segons la comunicació, quatre fets justifiquen la flexiseguretat:
1. La integració econòmica,
2. les noves tecnologies,
3. l'envelliment de la població i
4. l'aparició de diferents tipus d'assalariats que es poden agrupar en dues categories: a) els “inclosos” i b) els “exclosos”.
Però aquests fets ens els presenta com a immutables. No podem fer res per modificar-los, se'ns ve a dir. Els hem d’acceptar i ens hi haurem d'adaptar.
Nosaltres, com molts sindicalistes i persones progressistes, no ho veiem així. Sabem —per posar únicament un exemple— que la precarietat (els exclosos, en llenguatge de la Comissió) no pot ser analitzada com una fatalitat divina. Té causes que cal conèixer i eradicar.

2.2. Quina ocupació?

Com avançava el Llibre verd, la comunicació vol adequar-se al procés promogut per la Cimera de Lisboa. Posa l'accent en la necessitat de crear més llocs de treball i de millor qualitat.
Els indicadors escollits per verificar el compliment d'aquests objectius són les taxes d'ocupació i d'atur. Aquestes taxes no analitzen la qualitat de l'ocupació i, precisament, és aquest el tema que el Llibre i la comunicació haurien de tractar. Es limita a relacionar entre si les persones actives, fins i tot les que treballen una hora per setmana; els contractes “atípics”, en la mesura que permeten millorar aquestes taxes, acaben sent valorats com a elements que ajuden a assolir els objectius marcats a Lisboa.
Des d'aquest punt de vista, Espanya podria ser presentada com un model a seguir: en un període breu de temps s'han “creat” més de quatre milions d'ocupacions noves. Si analitzéssim la qualitat de l'ocupació, la conclusió, en canvi, hauria de ser menys triomfalista.

2.3. S'intenta reforçar el poder de l'empresari

La comunicació insisteix en el fet que la flexibilitat i la seguretat són necessàries tant per a les empreses com per als individus. El desig dels assalariats d'adequar el seu treball en funció de la vida familiar és utilitzat com argument per canviar el dret del treball, però en el sentit que interessa les empreses: revestint-lo com a flexibilitat per millorar la competitivitat.
La flexibilitat absoluta d'entrada i sortida de l’empresa, ve a dir, és una necessitat ineludible. L'hem d'acceptar. Les normes del mercat mundial actual exigeixen a les empreses disposar amb flexibilitat dels assalariats per poder adaptar permanentment els seus efectius als atzars de la demanda.
Ara bé, l'exigència d'adaptabilitat no és nova. Ha estat present des dels inicis del capitalisme. Aquest ha estat el motiu pel qual el dret laboral ha regulat el poder de direcció de l'empresari, la capacitat de modificació no substancial de la prestació laboral i el poder disciplinari. El que ara ens suggereix la Comissió és
• abolir la capacitat d'impugnació davant les actuacions abusives dels empresaris,
• arraconar l'acció sindical i
• afeblir els drets bàsics dels treballadors.
No ens trobem, per tant, enfront d'un problema d'adaptabilitat a la demanda. Es tracta d'un intent de modificar la correlació de forces donant una nova volta a la rosca per situar de manera més favorable la patronal.
Nosaltres, estem d'acord que el dret laboral ha d'adaptar-se a la conjuntura econòmica। Però ha de fer-ho sense abandonar les funcions reguladores i garantistes que el caracteritzen. Aquestes funcions no haurien de ser considerades com un obstacle.

2.4. La generalització de la rotació laboral

Per a la quasi totalitat dels assalariats, la flexiseguretat proposada per la comunicació significaria la fi de la feina estable. Conduiria al tipus de carrera següent:
• Començaria per un treball temporal;
• després passaria per l'atur, on se li proposaria immediatament una formació perquè pogués obtenir un altre contracte;
• més endavant, podria atendre les exigències de la vida familiar i deixar de treballar o treballar a mitja jornada;
• posteriorment, tornaria a la vida laboral compaginant un període d'ocupació i un d'atur,
• i així successivament.
S’expandiria el model de rotació laboral instal•lat ara en la perifèria del mercat de treball.

2.5. La desvirtualització de la seguretat social

Això que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del nostre punt de vista i des del punt de vista d'un bon nombre de sindicalistes. Els promotors de la flexiseguretat ho saben. Per fer-la més digerible proposen atenuar la desregulació a través d'una utilització perversa del sistema de protecció social.
La inseguretat jurídica es compensaria amb la seguretat econòmica, recorrent a la prestació d'atur.
Això desvirtuaria la funció del sistema de protecció social: Històricament, el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d'evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l'ocupació. Ens hi hem d'acostumar i adaptar. Per atenuar-lo se'ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.

2.6.La substitució de la sobirania popular per les enquestes d’opinió

Amb la finalitat de justificar aquesta opció i donar consistència a les seves intencions, la Comissió utilitza els resultats d'un sondeig. I ho repeteix en diverses ocasions. Aquest sondeig també va ser esmentat per Vladimir Spidla, comissari europeu d'Assumptes Socials, en una intervenció davant del Congrés que la CES va celebrar a Sevilla. Quan amablement se li va cedir la paraula, es va dirigir als sindicalistes per dir:
«Segons els últims sondejos del Eurobaromètre, tres europeus de cada quatre consideren que ja no és possible passar tota la seva vida professional en un mateix lloc de treball i que l'organització del treball s'ha de fer més flexible per fomentar la creació d'ocupació».
El sondeig en qüestió formulava preguntes que conduïen a una única resposta. Aquesta resposta, a més, ja estava indicada prèviament amb els missatges transmesos insistentment des dels mitjans de comunicació convencionals.
Però, deixant al marge el procediment, el problema més greu radica en l'intent de substituir la sobirania popular per enquestes formulades segons les conveniències dels poderosos i presentades després com si es tractés d'un plebiscit comunitari.

2.7. El model danès

El referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea és el danès. L'elecció es justifica basant-se en l'èxit de Dinamarca per fer retrocedir la taxa d'atur, ja que va aconseguir en poc temps reduir-la a la meitat. Aquesta heroïcitat no va ser deguda a un major dinamisme en l'ocupació. Té el seu origen en les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada, que van apartar de la població activa aproximadament al 20% dels danesos entre 15 i 64 anys. Això va ser factible gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.
A Dinamarca, un terç dels treballadors aproximadament canvien d'empresa cada any. Ara bé, una part d'aquests canvis són decisions personals dels treballadors i no acomiadaments promoguts per les empreses.
A Dinamarca, si un assalariat passa a l'atur rep el 90% del seu antic salari (però hi ha un sostre) durant quatre anys. Generalment, quan troba una nova feina acostuma a gaudir d'una situació laboral i salarial similar o millor que l'anterior.
A l'Estat espanyol, en canvi, la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d'un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.

2.8. El model danès ens aporta poc de nou en flexibilitat
El model danès no ens aporta grans novetats en matèria de flexibilitat। Si reflexionem sobre el nostre passat, descobrirem que a l'Estat espanyol, sense necessitat de parlar de flexiseguretat, quan han existit certs condicionants, també han funcionat mesures similars a les de Dinamarca:
Als anys 60, la gent canviava sovint de feina perquè hi havia possibilitats d'ascens social.
Quan la prestació de desocupació era menys restrictiva, es recorria amb certa freqüència al mecanisme dels expedients de regulació d'ocupació amb la finalitat de resoldre les situacions més crítiques.
Últimament s'han generalitzat les jubilacions anticipades com a eina per modificar les plantilles de les empreses.

2.9. La flexiseguretat i la concertació social

Quin paper s'assigna al moviment sindical?
A diferència del Llibre Verd, la comunicació es refereix amb certa insistència als sindicats. Considera que haurien de tenir un paper important en la implantació de la flexiseguretat. En canvi, no esmenta gairebé mai la negociació col•lectiva i la necessitat d'actualitzar i eixamplar les competències dels representants sindical a l’interior de les empreses.
Aquest reconeixement del paper de la concertació ha de ser considerat com a positiu. Ara bé, el rol dels sindicats no pot quedar limitat a la concertació social de caràcter piramidal “per decidir els passos a donar en la implantació de la flexiseguretat”. S’ha de relacionar amb la negociació col•lectiva sectorial i amb la de l’interior de l’empresa.

2.10. Com finançar la flexiseguretat?

La Comissió Europea contribuiria financerament posant el Fons Social a la disposició de mesures que promoguin la flexiseguretat. S'intenta vincular la flexiseguretat amb totes els polítiques actives que ja es troben en funcionament.
Els estats haurien d'optar per poder fer les seves aportacions, entre un increment de la fiscalitat o de les cotitzacions socials.
Si ens cenyim al model fiscal dels avaladors de la flexiseguretat, és previsible que s'opti per la fiscalitat indirecta. Aquesta és l'opció del Govern francès amb el seu famós IVA “social”. Segons els seus càlculs, aquest IVA hauria de servir per finançar el sistema de protecció social, possibilitar la disminució de les cotitzacions socials millorar, d’aquesta manera, la competitivitat i actuar com a barrera proteccionista davant dels productes foranis.

Hi ha en canvi, procediments més equitatius per a obtenir el finançament necessari. Dinamarca, per exemple, aquest país del que tant ens parlen per a insistir sobre les virtuts de la flexiseguretat, finança la gairebé totalitat de les seves polítiques socials a través de la imposició directa.

2.11. Les implicacions dels governs en la flexiseguretat

Finalment, la Comissió insta els membres de la Unió Europea a dur a terme programes concrets per implantar la flexiseguretat. Dels quatre itineraris que la comunicació proposa, tot fa pensar que a l'Estat espanyol hi correspondria el primer, destinat a afrontar la segmentació laboral.
L'objectiu de l'itinerari seria millorar la situació dels treballadors amb contracte temporal i la dels subcontractats.
Algunes mesures posposades per l’itinerari no són frontalment contradictòries amb els objectius que el moviment sindical s'ha marcat durant els últims anys.
El principal problema es troba en el suggeriment de refer el contracte indefinit, de tal manera que “la plena protecció” no s'obtingués de cop, sinó d'una manera gradual.
Ara bé, la no acceptació d’aquest procediment de modificació del contracte de durada indeterminada, no significa que aquesta modalitat de contractació no es pugui millorar i utilitzar per supòsits més amplis dels regulats actualment. El contracte indefinit ha de ser, en la pràctica, capaç d’adaptar-se als canvis que la societat actual necessita.
Com que aquest debat aterrarà amb força durant la pròxima legislatura, hem de deixar clar en el programa electoral quina és la nostra posició en relació amb el dret laboral.

3. LES PROPOSTES PROGRAMÀTIQUES

En primer lloc hem de defensar mesures que permetin acabar amb els alts índexs de precarietat, tot garantint la causalitat:
• en la contractació laboral,
• en l'extinció de la relació laboral i
• en el treball triangular.
En segon lloc ha de millorar la prestació de desocupació tot
• rebaixant els requisits d'accés,
• incrementant els percentatges a aplicar i
• eixamplant les prestacions assistencials.
En tercer lloc s'ha de garantir a totes les persones la formació necessària per accedir a una ocupació de qualitat, independentment del sexe, de l'orientació sexual, de l'origen i de l'estat de salut.
En quart lloc la flexibilitat també s'ha de relacionar amb la capacitat de decisió dels empleats en la prestació laboral (interessos formatius, conciliació de la vida laboral i familiar, coincidència entre el lloc de residència i el centre de treball, possibilitats de desplaçament…).
En cinquè lloc el nivell salarial ha de ser més raonable, per millorar el poder adquisitiu i fer més fàcil el procés de transició d'un lloc de treball a un altre.
I en sisè lloc s'ha de dotar els representants sindicals de nous drets democràtics perquè puguin participar en les seleccions estratègiques de producció i d'inversió (naturalesa, localització...) i avaluar, així, les conseqüències sobre les condicions socials i la salut dels assalariats, sobre les poblacions i sobre el medi ambient.